Read on Twitter
La llengua es política. Totes les llengües son una forma de descriure el mon i d'interrelacionar-se amb aquest i amb les altres persones. Son sempre un fet social i per tant son sempre un fet polític. I això val per a totes, no només per a algunes, com alguns pretenen fer veure.
Com a fet social la seva evolució ha estat determinada pel tipus de contactes, conflictes i intercanvis entre els diferents pobles que s'han produït al llarg de la història. La mundialització provocada pels 'descobriments' i l'imperialisme colonitzador i l'actual globalització
son factors que, com no podia ser d'una altra manera, han influït decisivament en la seva evolució provocant que unes llengües siguin considerades internacionals, pel seu pes demogràfic o polític, i altres es considerin llengües locals, moltes de les quals estan en perill
d'extinció o minorització. Però això no es producte només d'una evolució darwiniana, la llei del mes fort, sinó que la configuració dels Estats-nació des de l'època moderna i de la colonització han implicat polítiques lingüístiques d'imposició i anorreament, a vegades violentes,
de les llengües considerades 'inferiors'. La idea d'Un Estat, Una llengua, Una nació, ha suposat un atac als drets lingüístics de molts ciutadans d'arreu del món. De la mateixa manera que la colonització, amb l'excusa civilitzatòria, va suposar la imposició de la llengua,
els costums i lleis del colonitzador. Oblidar això en qualsevol discussió sobre llengües es obviar els fets reals i només així s'explica que un Rey de España pugui afirmar, amb tota la cara: "A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano". Tots els pobles hispano-americans i
els parlants d'altres llengües de la Península Ibèrica es veu que no coneixem totes les normes i lleis que durant tants segles han imposat el castellà i de la qual n'han estat especialment curosos els Borbons i el franquisme. Que a això s'hi hagin afegit moviments migratoris no
treu que aquests moviments s'han produït en un context en el qual els pobles no castellans mai han pogut governar-los.
No cal fer aquí la llista de greuges, que seria inabastable, per afirmar que l'evolució de les relacions entre el castellà i el català ho han estat tot menys
No cal fer aquí la llista de greuges, que seria inabastable, per afirmar que l'evolució de les relacions entre el castellà i el català ho han estat tot menys
lliures i naturals. D'aquí se'n poden treure almenys dues conclusions: 1- Es necessita sobirania per regular, dintre dels marges que permet un Estat propi, la convivència lingüística en un món inevitablement interdependent. 2-La solució no està en voler fer la mateixa política
d'imposició que ens han aplicat a nosaltres. Hauríem d'haver après en pell pròpia com d'important es respectar els drets lingüístics de tothom, i mes en una societat cada vegada mes diversa en aquest aspecte. El tema està en treure profit de la immensa riquesa lingüística actual
de la nostra societat i convertir el català en la llengua comuna de relació entre uns ciutadans que som plurals i diversos també en l'aspecte lingüístic.
Es des del respecte, el convenciment i la nostra actitud personal com podem avançar fins que siguem sobirans Però compte, i em repeteixo, si tenim algun dia un Estat no podem fer la mateixa política lingüística que Espanya. Hem d'assumir que una societat amb diverses llengües
personals: català, castellà, amazigh, àrab, xinès, punjabí, hindi, etc. ens enriqueix a tots i mes si cadascú assumeix el repte de dominar-ne mes d'una. El ploriqueig, l'atac a d'altres per la llengua que fan servir, les propostes impositives no ens ajuden a avançar cap a fer del
català la llengua de relació comuna entre parlants de diferents llengües que volem construir un país millor. Es obvi que la sobirania ens ajudaria a acarar millor el problema però entre tant podem ser personalment conseqüents en l'ús del català en totes les
activitats de la nostra vida i exigir el respecte als nostres drets.
Hi ajudaria també una actitud conseqüent dels nostres representants que han de fer les rodes de premsa només en català i imposar el dret a expressar-se en català al Congreso i el Senado. https://www.rtve.es/alacarta/videos/especiales-informativos/laura-borras-jxcat-no-podemos-votar-contra-cataluna-favor-represion/5478469/
Hi ajudaria també una actitud conseqüent dels nostres representants que han de fer les rodes de premsa només en català i imposar el dret a expressar-se en català al Congreso i el Senado. https://www.rtve.es/alacarta/videos/especiales-informativos/laura-borras-jxcat-no-podemos-votar-contra-cataluna-favor-represion/5478469/
Un Reglamento no pot anar contra drets ni contra la Carta europea de llengües minoritàries que España ha signat. Ens calen polítics conseqüents i exemplars. També en això de l'ús de la llengua!
I això caldria fer-ho recuperant l'esperit de la vella aliança Galeusca i treballant conjuntament amb tots els altres pobles d'España que tenen una llengua pròpia diferent al castellà. Ens estalviaríem escenes com aquesta: https://www.larazon.es/espana/20200701/llor2uy6t5ds5doegusi72vvgi.html?jwsource=cl
I si voleu saber d'on ve aquesta fòbia a la diversitat a Espanya: https://twitter.com/Cesc1957/status/1275187675499241473?s=20
