Sobre l'Esquerra Independentista (EI).
Primer de tot vull dir que totes les idees que exposaré per desgranar el que em sembla que és aquest espai "polític" no són del tot pròpies, sinó que s'ha construït a partir de debats interessants entre companys i reflexions d'altra gent,

com la de Lluís Sales i Josep Asensio a l'entrevista d'Abel Cutillas al seu podcast. Agrair de forma molt concreta als meus amics de Girona, especialment a en @pu_jep, pels debats intensos que hem tingut sobre el tema, i per haver-me introduït a aquest "mundillo".

En cap cas vull desmerèixer la feina que fa tota la militància, persones sovint anònimes que s'hi deixen l'ànima per un projecte estimulant, que ens ha donat moltes coses, i que moltes vegades no participen ni coneixen aquests debats. Espero no sonar pedant, no soc cap expert

en la matèria però fa temps que hi ha coses que no es posen sobre la taula, i aquest confinament m'ha fet pensar molt. Aquesta només és la primera part degut a les limitacions tècniques de tuiter, l'anàlisi no s'acaba aquí. Espero que generi debat, estic obert a això.
Comencem

L'EI es defineix a si mateixa com un moviment polític que pretén construir uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes. Un espai que comprèn 1 organització de "masses", 2 d'estratègiques, 2 juvenils, 1 sindical, 1 estudiantil, 1 antirrepre i alguna altra guingueta.

En la meva perspectiva l'EI no és, o no és només, un moviment polític. Per mi és un grup político-cultural d'afinitats socials que té com a objectiu, no volgut però palpable, seguir existint per se, independentment de la seva interacció amb la realitat del país.

Em referiré als diferents problemes de l'EI com a Servituds, perquè m'agrada la paraula i li dono un significat concret: inèrcies quasi incontrolables que condicionen el seu funcionament, les seves apostes polítiques i la seva interacció amb la realitat heredades històricament.

Servituds perquè són qüestions tan arrelades que ja ni formen part del debat polític i es donen "per se" i, si algú planteja algun d'aquests debats, se l'aparta de facto de l'esfera cultural. És a dir estan fortament lligades al sentiment de pertinença i no tant a la política.

Servitud 1: l'assemblearisme.
L'EI aposta per una forma d'assemblearisme hipermilitant. Només aquelles persones que es dediquen en cos i ànima a la militància acaben esdevenint referencials i tenint la possibilitat d'ocupar espais de direcció. Això genera un biaix:

Només pot hipermilitar qui no té vida més enllà de la militància, és a dir, si no tens una feina, una família,... Algú amb totes aquestes caracterísitiques no pot dedicar-se a reunir-se cada setmana moltes hores, llegir-se infinitat de documents i teixir xarxa social interna.

Per tant, qui acaba dirigint l'organització "de masses", la CUP, i les org. estratègiques (especialment Endavant) són persones poc connectades amb la realitat que no saben com viu la majoria del país: què implica la família, com funciona el món laboral, etc.

Així doncs, molts dels debats interns que es genern són copats per aquesta militància i s'acaben guanyant no per qüestions polítiques sinó per capacitat d'incidència i referencialitat militant. En molts casos, ni tansols la resolució té un fi polític en si mateixa sinó,

simplement, assolir el poder intern. Per tant, les propostes que se'n deriven són difícilment exportables a la majoria social, i només intenten mantenir la supervivència de l'espai cultural. Com diria un company, parteix de la base d'un voluntarisme extrem que acaba desgastant

aquelles persones que no poden dedicar-hi el 100% del temps, i que acaba cremant el sector de la militància més connectat amb la seva vida fora de l'espai i l'obliga a posicionar-se: o deixar la militància o renunciar a la vida privada. Això dificulta, evidentment, a persones

amb dificultats econòmiques o amb responsabilitats sobre tercers ocupar espais importants a la direcció des de la mateixa arrel del procés militant. Impedeix l'autopromoció d'uns i la sobrerepresentació de sectors socials concrets dins les organitzacions.

És un llast que s'arrossega de les org. juvenils i estudiantils, i que acaba provocant que la CUP sigui liderada per grups d'afinitat que es relacionen entre ells dins i fora de la militància i es retroalimenten. Cal dir que l'EI la dirigeix adults atrapats en l'adolescència.

Això genera la Servitud 2: La direcció política.
L'EI i la CUP té un direcció política que no es reconeix ni internament ni externa com a tal. Aquesta direcció l'ostenta, des de fa uns anys, Endavant-OSAN. En paraules de Sales, amb qui coincideixo en aquest cas, "Endavant és

un grup d'afinitat, de gent molt polititzada, dedicada en cos i ànima a la militància" que s'acaba convertint quasi en una subcultura. Això impregna la resta d'organitzacions. Una direcció política que no té perspectiva estratègica i que simplement vol el poder per pertuar-se.

Teòricament l'objectiu és "la revolució de...", però el que es materialitza d'això és simplement la voluntat d'esdevenir el líder intern de l'espai sociocultural per satisfer les pròpies necessitats autoreproductives, és a dir, garantir la pròpia supervivència, sense incidir

a la societat. Això també es reprodueix de forma evident a les dues organitzcions juvenils: Arran i La Forja.

Servitud 3: l'espai Sociocultural.
L'EI té unes característiques particulars que no són característiques d'un espai polític, sinó més aviat d'una subcultura social.

Dins l'espai es desenvolupen argots propis, una estètica determinada, maneres de relacionar-se entre sí diferents a les relacions socials habituals, grups d'amics, enamoraments, xarxes de dependència emocional,... Tot allò que caracteritza una cultura urbana.

En aquesta dinàmica es crea una cosmovisió de la realitat. Dins de l'EI la realitat s'analitza com si el moviment fos el centre i la resta fos la perifèria. És a dir, la majoria dels espais de l'EI tenen una incapacitat greu a l'hora d'entendre el funcionament social fora de

si mateixa. Analitza la realitat del país tal com ella mateix viu la seva pròpia reproducció cultural. M'explico.
Primer de tot aquest fenomen es produeix per la sobredimensió que es fa de la història del propi moviment.

Objectivament, podríem dir que l'EI és un moviment residual amb poca capacitat d'incidència a la realitat que intenta construir-se un espai dins dels moviment socials del país i al mateix temps esdevenir un referent polític. Això en pocs moments, o mai, s'ha aconseguit. Tanmateix

la cosmovisió interna és que ,des de la seva fundació, ha estat un agent social imprescindible que ha determinat un munt de qüestions i converteix fins i tot els debats interns i divisions del moviment a categoria social. És a dir, tota la militància acaba coneixent les disputes

com si fossin un debat social molt important, mentre desconeix completament els debats reals que es tenien els anys 70 i 80 a nivell social o obvia completament la importància cabdal d'altres espais polítics amb una incidència molt sueprior com són Convergència o el PSC.

Aquesta sobredimensió de la pròpia història crea persones completament acrítiques amb l'espai polític i al mateix temps impedeix determinar com funciona realment el país.
En segon lloc, la forma en com es donen les relacions socials dins l'espai són diferents a les externes.

Normalment els teus amics els coneixes fora d'espais polítics i, per tant, les qüestions ideològiques més profundes no s'aborden fins que l'amistat ja està ben trabada. En el cas de l'EI és, lògicament, tot el contrari. És un espai on hi entres per afinitats ideològiques i que

acaba provocant que estableixis relacions socials amb les persones que l'integren. Així doncs l'amistat o el col·legueo no es genera per afinitats personals sinó per coincidències polítiques convertides en relacions d'amistat.

Amb aquest grup hi acabes compartint moltes hores: assemblees, reunions, debats, birres... que acaben generant vincles emocionals. El problema, en la meva perspectiva, és que això acaba generant que bona part de la militància acabi dependent, per reproduir-se socialment, de la

militància. Això fa que acabis entenent les relacions socials que genera la societat com a grups d'afinitat política. "Si tens un amic que vota Vox no ets d'esquerres" i altres coses que es senten arreu. I, a més a més, acaba generant un fort indentitarisme de grup que

impedeix la reflexió política en profunditat i, sobretot, l'anàlisi de la realitat fora del seu ens.
Aquesta identitat col·lectiva, o sentiment de partinença, convertit en relacions socials, d'amistat i d'afinitat, creen una dependència forta cap a l'espai polític com a única

forma de vida i això genera el següent perill.

Servitud 4: El disciplinament.
L'EI ha intentat tenir mecanismes clàssics de disciplinament de la militància basats en qüestions polítiques: la fidelitat al projecte i a les decisions assemblearies; però han estat poc efectius.

Degut a les seves dinàmiques socioculturals internes, però, n'ha desenvolupat un de forma quasi inconscient que enquadra la militància i anul·la les discrepàncies internes, no tant en el debat públic sinó sobretot a l'hora d'afrontar debats interns.

Discrepar políticament a l'EI significa ser acusat de moltes coses que, més enllà de les difamacions, comporta conseqüències directes: es construeix un relat al voltant dels discrepants que els condemnen a l'ostracisme. La persona es veu obligada a abandonar l'espai no per

qüestions polítiques sinó perquè, de cop i volta, "s'ha convertit en allò que va prometre destruir" (com l'Anakin Skywalker) davant l'opinó de tota la militància. Però el problema són les consqüències socials que això comporta: de cop i volta, aquell grup d'afinitat que havies

construït i que era el teu pilar fonamental a l'hora d'establir relacions socials, a l'hora d'evadir-te i a l'hora d'ofegar les penes t'aparta completament. I no només això, es fa una campanya interna que fa que la vella militància oblidi tot el que has aportat a l'espai

i que la nova militància entengui que les teves idees no són vàlides. En aquest sentit, l'enquadrament polític amb una o altra corrent no esdevé de forma natural a través de formacions i xerrades, sinó que es fonamenta en base a referents propis positius i negatius. Evidentment,

ningú vol ser el repudiat i, per tant, tothom acaba enquadrant-se.
Això, com és evident, influeix directament en la capacitat d'autocrítica de l'espai polític i reprodueix dinàmiques que no ens duen, ni de bon tros, a la victòria.

Demà segueixo que estic esgotat.